La Pobla de Segur, porta del Pirineu Lleidatà

Avui també farem una altra entrada excepcional, encara que seguirem per terres lleidatanes, concretament pallareses. És La Pobla de Segur, segon municipi més important del Pallars Jussà, porta del Pirineu Lleidatà a la confluència dels rius Noguera Pallaresa i Flamisell que els dos s'uneixen en aquest municipi donant pas al gran Pantà de Sant Antoni, el mar interior del Pallars. Com que de fet ja hem explicat en entrades anteriors el que es pot fer a La Pobla i voltants, només rapidament podem destacar l'església parroquial, l'ajuntament modernista i el Molí de l'Oli, així com també el Museu dels Raiers a tocar del municipi però ja dins el municipi de Conca de Dalt (al nucli del Pont de Claverol). La Pobla és a més la porta d'entrada al Pirineu Lleidatà, destacant la ben propera Vall Fosca i el nucli de Gerri de la Sal. Però aquest cop més que escrit, visualitzarem aquest municipi amb les següents fotografies de tant sols fa un parell de dies (igual que les del Tren Lleida-La Pobla).

Volem lo tren ! Tren Lleida-La Pobla de Segur

Avui l'entrada al bloc és més reivindicativa que explicativa, sense deixar l'essència turística i geogràfica. Retornem a dues zones ja descrites anteriorment, la Conca de Tremp i la Serra del Montsec, aquestes dues zones del Pre-Pirineu de Lleida tenen en comú una infraestructura que és la línia de tren entre Lleida i La Pobla de Segur, una línia que mereix una visita si un és amant dels ferrocarrils.

Amb gairebé 90 km, es tarda 1h50 minuts a fer tot el trajecte. Passa per les comarques del Segrià, la Noguera i el Pallars Jussà, inicialment fou concebuda com a línia de connexió amb el sud de França a través del Pirineu, però només es va realitzar fins a La Pobla de Segur, un tram que es va inaugurar l'any 1951.

Travessa diverses serres la més important de la qual és la Serra de Montsec a través del Congost de Terradets i la Font de les Bagasses. Té un total de 41 túnels, el més llarg dels quals té 3'5 km, és el Túnel de Palau entre Sant Llorenç de Montgai i Vilanova de la Sal. Té un total de 31 ponts i 17 estacions, les més importants de les quals són Balaguer, Tremp i La Pobla de Segur. Altres estacions destacades són la d'Àger, ideal com a punt de partida per fer excursions i la de Cellers-Llimiana a tocar del Pantà de Terradets que permet accedir als serveis turístics de la zona. Actualment la línia és coneguda com a Trens dels Llacs, ja que passa pels pantans de Montgai, Camarsa, Terradets i Sant Antoni, tot seguint el riu Noguera Pallaresa.

El recorregut és ideal per fer en família, els nens en disfrutaran, per amants de la natura gràcies als paisatges majestuosos de la zona, als enamorats dels ferrocarrils per fer un trajecte per terres de muntanya ja sigui amb el tren convencional o amb el tren turístic que permet admirar i fotografiar sense problemes el paisatge, així com també pels nostàlgics del Pallars Jussà, aquesta tranquil·la i dinàmica terra de muntanya i agricultura de secà encapçalada per la capital Tremp, i La Pobla de Segur.

La línia funciona com a dinamitzador de la zona, en especial de la comarca del Pallars Jussà, es va remodelar per complet fa pocs anys, nous rails, noves travesses i remodelació total de les estacions i baixadors de la línia. En el total de la línia es van mantenir els tres serveis de matí, migdia i tarda, i en el tram entre Lleida i Balaguer es va augmentar considerablement la freqüència, fet que també va comportar un augment substancial dels passatgers, era una reivindació del territori feta realitat. Però l'arribada l'any 2010 d'un nou govern de la Generalitat, propietària de la línia, ha reduït a la meitat la freqüència de pas de trens entre Lleida i Balaguer i ha reduït a només, si si només, 1 servei entre Lleida i La Pobla de Segur, totalment insuficient, malgrat que la Generalitat diu que ho fa per la poca rendibilitat de la línia, ho ha substituït en autobusos de línia regular en el mateix trajecte. S'haurien d'haver mantingut els serveis a la línia, el territori s'ho mereix, és una promoció de la zona i un servei públic al ciutadà en unes zones on el transport públic de viatgers escasseja i on s'hauria de promocionar tot salvaguardant la línia de tren, afegint-me així a la reivindicació pallaresa de "Volem lo tren!".

Fins i tot, en aquest cas de manera excepcional, el nombre de fotografies és molt més àmplia per il·lustrar aquesta línia ferroviària.  Podem veure la Baronia de Sant Oïsme, les Serres del Montsec i Boumort, les estacions de Cellers-Llimiana i La Pobla de Segur, el poble penjat de Talarn o un pont sobre el Pantà de Camarasa a Àger.

L'Estany d'Ivars i Vila-sana, biodiversitat al Pla d'Urgell

En ple Pla d'Urgell, a mig camí entre Ivars d'Urgell i Vila-sana, un espai humit ha estat recuperat com a espai per a la biodiversitat tant faunística com florística: és l'Estany d'Ivars i Vila-sana. Recuperat l'any 2005 després de 54 anys, s'ha convertit en un espai d'oci per als habitants de la zona, així com també s'està donant a conèixer a la resta del país, es vol convertir en un dels pols econòmics de la zona, conjuntament amb la rica agricultura de regadiu.

La història de l'estany podríem dir que té 4 etapes. En primer lloc des de la seva formació fins al 1861, just abans de la posada en marxa del Canal d'Urgell, l'estany de tipus endorreic servia per a la pesca i caça de les poblacions del voltant, però en períodes estivals es podia arribar a assecar o fins i tot descontrolar-se en època de pluges, sense a més poder no poder captar ni treure aigua de cap conca. La segona etapa va des de la posada en marxa del Canal d'Urgell al 1861 fins al 1951, quan l'estany va començar a tenir a més una activitat per a l'agricultura de la zona i es va connectar fluvialment al Canal d'Urgell, fet que en permetia mantenir una capa freàtica durant tot l'any. Al 1951, una empresa de la zona influenciada per la dictadura franquista va aconseguir que es dessequés l'estany i es venguessin les terres per fer-les agrícoles, desgraciadament es va afectar greument la biodiversitat de la zona, així com les tradicionals activitats de caça i pesca tant populars, i és que malgrat el rebuig popular, la dictadura en efecte les va acabar assecant. La última etapa comença als anys 90 del segle XX quan es va començar a gestar la recuperació de l'estany, un fet que va tenir els seus fruits al 2005 del present segle, quan es va recuperar totalment l'estany.

L'Estany d'Ivars i Vila-sana consta de 126 hectàrees i té un màxim de 2142 metres de llarg, és a més l'estany d'aigua dolça més gran de l'interior de Catalunya. Envoltat de riques terres agrícoles, l'estany té una rica flora que encara avui s'està recuperant, en destaquen les plantes de ribera com els canyissars, els nenúfars, i els arbres també de ribera com xops, salzes, freixes o verns. També hi trobem vegetació típica mediterrània, una mica més allunyada de les riberes de l'estany com garrics, argelagues, aladerns i carrasques. També hi ha una rica fauna, destacant-ne rèptils i amfibis com les granotes o els ànecs, les aus entre les que podem mencionar les cigonyes (molt típiques de tot el Pla d'Urgell) i les mallerengues així com els peixos d'aigua dolça.

Venint des de Vila-sana, hi ha una de les dues entrades principals al Parc, on trobarem el punt d'embarcament per fer rutes en barca per l'estany, un dels miradors, així com l'observatori d'aus, dedicat sobretot a estudiosos i escoles. La ruta pel camí principal segueix al voltant de tota la part sud de l'estany, fins a l'altra entrada del parc (la d'Ivars), és un camí planer apte per a tot tipus de persones.

Durant el recorregut es pot observar perfectament l'estany, les cases del voltant, i és un indret on es respira tranquil·litat i és ideal per passejar-hi en família, en parella, sol, en bicicleta, acompanyat pel gos,..... molts veïns de la zona venen a caminar, córrer o anar en bicicleta fet que l'ha convertit en un espai d'esbarjo molt concorregut, però alhora molt calmat. Podem observar les cigonyes amb els seus nius, els ànecs nedant, conills corrent, i així com alguns miradors, com el de Vallmajor una mica més elevat i que permet admirar tot l'estany i els seus voltants, fins i tot les muntanyes del Montsec.

Nîmes, la rica Nemausus romana

Sol, calor, bon temps, estiu, ambient mediterrani, es respira en aquesta gran ciutat del sud de França, molt a prop de la Mar Mediterrània. Amb prop de 150.000 habitants, la ciutat de Nîmes és la capital departament del Gard, centre d'una rica àrea agrícola a prop del riu Rhône (Roine), té una destacada indústria agroalimentària centrada en el vi, l'oli i l'hortifructicultura especialment maduixes i cireres, així com d'indústries tèxtils i manufactureres. Fruit d'aquesta agricultura n'ha sorgit una rica gastronomia local de caràcter plenament mediterrani molt apreciada a tot el país. La ciutat però té un antic i ric passat històric que es mostra sobretot amb els monuments d'origen romà de la ciutat, ben conservats i que li han valgut el sobrenom de la petita "Roma" francesa.

El punt de partida torna a ser la Gare (Estació Ferroviària), situada al viaducte ferroviari que creua la ciutat pel sud, encara que curiosament el vestíbul es troba a sota les vies arran de carrer. Sortint de l'estació passejarem per l'arbrada Avinguda Feuchères amb plataners a banda i banda que conviden a sufocar el calor estival, arribarem a l'Esplanade Charles de Gaulle, un dels espais verds més coneguts i concorreguts de la ciutat, està presidida per la Fontaine Pradier, una monumental font del segle XIX i que representa al·legòricament la ciutat de Nîmes.

A tocar de l'Esplanade, hi ha el que és el monument més gran i important de la ciutat, les Arènes de Nîmes (foto 1, panoràmica aèria). És l'anfiteatre romà més gran i més ben conservat de França i un dels millors conservats de l'antic Imperi Romà, construït al segle I a.C., té forma ovalada de 133 metres de llarg i 101 d'ample i una alçada de 34 grades. Perfectament restaurat, a sota de les grades diversos espais ben indicats conviden a conèixer la història d'aquest gran monument francès, començant per tota la seva esplendor en època romana fins a les actuals curses de braus. De fet Nîmes és una de les capitals taurines de França, les Arènes són actualment el lloc de cel·lebració de les "Corridas" i les "Férias" de Nîmes. A l'espalanda del voltant de les Arènes, trobem una estàtua de bronze del torero local Nimeño II (foto 2, amb les Arènes) mort al 1991. Aquesta tradició taurina fan de Nîmes una de les ciutats més hispàniques de tot França.

Seguint pel centre direcció nord arribarem a un altre dels importants monuments de la ciutat, la Maison Carrée també construïda al segle I a.C. és un dels temples romans més ben conservats de l'antic Imperi Romà, on la façana està presidida per 6 grans columnes romanes. Actualment a l'interior s'hi pot veure un audiovisual explicant la història de l'edifici i de l'antiga Neamasus, just a davant i trobem la contemporània Maison d'Art, un moderníssim centre d'art i exposicions, polèmic en el seu moment per la seva construcció moderna però que amb el temps s'ha convertit en un dels emblemes de la moderna Nîmes.

Seguim cap al nord, pràcticament als afores de la ciutat trobem un dels parcs de la ciutat, i com no podia ser d'origen romà: són els Jardins de la Fontaine. Si bé és cert que no va ser fins al segle XVIII quan van començar a tenir l'aspecte actual, jardins d'aspecte italià tenen una gran avinguda central amb canals i un llac central, presidit per la l'estàtua de la ninfa i altres estàtues al·legòriques. A la part baixa del parc, a tocar dels canals hi ha un altre dels importants monuments romans, el Temple de Diana les restes del qual també han estat restaurades. Una escalinata puja cap a la part alta del parc, amb vegetació mediterrània i tropical com alzines, pins o cedres. A la part més alta del parc trobem la Tour Magne, un monument gal·lo-romà, antiga torre de guaita de forma octogonal, té una escalinata interior que permet accedir a dalt de tot a 32 metres d'alçada i que és un esplèndid mirador no només dels Jardins de la Fontaine, sinó de tota la ciutat de Nîmes.

La calor continua pressionant, i retornem cap al centre històric, ho fem a través del Canal de la Fontaine (foto 3), un canal envoltat de plataners molt agradable per passejar-hi en les caluroses tardes d'estiu. Al centre històric trobarem carrerons estrets, façanes de tons clars i càlids, en destaquem dos indrets: per un cantó la Cathédral de Notre-Dame-et-Saint-Castor, d'origen romànic la major part de l'actual temple data del segle XVII, on destaca la capella del rosari d'estil barroc, preciosament ormantentada. Per un altra banda en destaca la bonica Place du Marché (Plaça del Mercat, foto 4), una plaça amb llambordes, comerços al seu voltant, palmeres i sobretot la Fontaine du Crocodile, que s'ha convertit en emblema de la ciutat. Finalment cal dir que per sufocar la calor res millor que un gelat o un granissat en alguna de les gelateries al voltant de la Place du Marché, ajudarà a poder assaborir el gust de l'antiga i preciosa ciutat de Nîmes.

La ciutat de Metz, un tresor desconegut

Capital de la regió de la Lorraine i del departament de la Moselle, al nord-est de França, la ciutat de Metz és una ciutat amb molts tresors artístics, però alhora molt desconeguts fins i tot pels mateixos francesos. Té una població de 125.000 habitants, d'una àrea urbana de més de 400.000 convertint-la en la segona àrea urbana de la regió, molt a prop de les fronteres de Luxemburg i d'Alemanya. És el centre d'una antiga i extensa regió industrial encapçalada per les indústries metal·lúrgiques i siderúrgiques així com de l'extracció minera, actualment però la indústria s'hi ha diversificat i el sector servei amb el comerç i el turisme en són dos dels seus motors econòmics. Metz, així com el departament de la Moselle i la veïna regió d'Alsace, va canviar de país fins a 4 vegades en pocs anys: el 1871 va passar del regne de França a Alemanya fins al 1918 (un cop acabada la I Guerra Mundial) que va retornar a França, fins al 1940 quan el Reich Alemany la va annexionar de facto fins a acabar la II Guerra Mundial al 1945 quan va ser alliberada i retornada definitivament a França.

Fruit d'aquesta turbulenta història podem començar la ruta pel barri imperial alemany, de finals de segle XIX, on hi trobem la magnífica Gare de Metz (Estació ferroviària de la ciutat, foto 1), d'estil alemany amb la seva Torre de les Hores, i el Château d'Eau, és de pedra grisa de Niderviller i es destaca també per l'interior ornamental amb les cúpules molt ben decorades i els vitralls. El barri imperial, té grans avingudes i majestuosos edificis de pedra vermella de Jaumont, predominant a tota la ciutat.

Del barri imperial ens desplaçarem cap al centre històric medieval. D'aquí en destacarem els diversos palaus repartits per tot el barri dels segles XIV al XVI entre els quals podem destacar l'Hôtel de Heu i l'Hôtel de la Burtaigne. Tot i això el monument més destacat del centre històric és la preciosa catedral gòtica de Saint-Étienne (foto 2), situada junts davant de la Place d'Armes, envoltada d'edificis civils històrics destacant-ne l'Hôtel de Ville (Ajuntament) i l'Hôtel de Garde des Corps, que igual que la plaça daten del segle XVIII. La Catedral es va començar a construir al segle XIII, té una de els naus catedralícies més altes i és la que té més vitralls de tot França, no en va és denominada com la "Lanterne du Dieu" (La Llanterna de Déu).

Al sud del centre històric envoltada de jardins a tocar del riu Moselle, trobem l'església de Saint-Pierre-aux-Nonnains, la més antiga de França, un tresor del segle IV, que encara conserva restes romanes, si bé la major part d'aquesta basílica és d'estil gal·lo-romà, tot i les posteriors aportacions romàniques i gòtiques. En destaca l'austera nau central i els petits vitralls, així com les restes del claustre del segle XVI. Retornant al centre històric, també hi podem destacar la bonica Place de Saint-Louis, de forma triangular d'estil medieval destacada pels seus 60 pòrtics, i l'església de Sainte-Ségolène d'estil romànico-gòtic i amb un gran orgue a l'interior. Però no deixarem de banda el riu Moselle, ja que la part nord hi trobem diverses illes i edificis històrics.

D'aquesta àrea en destacarem l'Île du Petit Saulcy, envoltada pel riu Moselle i el canal de Saulcy (foto 3), plena d'edificis històrics, entorn de la Place de la Comédie (foto 4, amb el Temple Neuf i l'Opéra-Théâtre), al sud de la plaça i de l'illa en destacarem el Temple Neuf datat al 1904 d'estil alemany, de pedra grisa renana i és un símbol de la ciutat, destacat pels dos campanars i la cúpula central de teulada punxeguda així com els diversos jardins, un espai de tranquil·litat a la riba de la Moselle. La Place de la Comédie, donant al riu Moselle està presidida pel Théâtre-Opéra de Metz, un edifici del segle XVIII majestuós, considerat com el teatre en funcionament més antic de França. Al flanc oriental de la Place hi trobem l'edifici de la Préfecture de la Lorraine, on a darrere hi trobem l'altra plaça d'aquesta illa, la de la Préfecture que comparteix amb l'edifici històric del Conseil Général de Lorraine (Seu del govern regional). Les illes veïnes al voltant del Moselle, hi trobem diversos parcs i jardins, Metz és una de les ciutats amb més parcs i jardins del país, un port esportiu fluvial i zones d'esbarjo i de pràctica esportiva, fet que en fa un dels llocs preferits dels ciutadans per passejar-hi i desconnectar.

No podem deixar la ciutat de Metz sense visitar la Porte des Allemands, situada a l'oest del centre històric, és una de les antigues portes d'entrada i un dels monuments més importants de la ciutat. Situada sobre les ribes del riu Seille (que desemboca a la Moselle al nord de la ciutat), formava part de les antigues muralles, està formada per dues torres en teulada de pissarra punxeguda, un pont central, una petita part de les antigues muralles i una impressionant torre de defensa. D'estil medieval, va ser començada a construir al segle XIII, és una de les antigues portes d'entrada a la ciutat i un dels monuments més importants i fotografiats de Metz.

L'encant medieval del centre de Basilea

La ciutat de Basilea, en alemany i oficialment "Basel" és la capital del cantó homònim, el més petit de Suïssa. La ciutat es troba al nord del país a tocar de les fronteres de França i Alemanya, fet pel qual és capital de l'Euroregió de les tres fronteres que inclou municipis dels tres països. Tot i ser una ciutat de parla alemanya, les llengües anglesa i francesa també hi són presents. És la tercera ciutat més poblada del país, situada a banda i banda del riu Rin, seu de grans companyies d'assegurances i de la banca suïssa, és a més un actiu port fluvial, l'únic del país, i gran centre industrial gràcies a les indústries químiques, farmacèutiques i textils.

La Centralbahn (la gran estació ferroviària de Basilea, foto 1) és el punt de partida per aquest recorregut per aquesta ciutat, majestuós edifici del segle XIX és el punt de partida de diverses línies nacionals i interacionals, que amb l'adhesió de Suïssa a l'espai de Schengen ha fet que es deixessin d'utilitzar les postes de l'aduana de l'antiga frontera sobretot amb França. Davant de l'estació hi ha la gran Centralbahnplatz (Plaça de l'Estació) encapçalada per les diverses andanes i vies dels concorreguts tranvies de Basilea.

Ens dirigim cap al centre històric de la ciutat a través de la Elisabethenstrasse arribant a al Basel Theater (Teatre de Basilea) destacat pels seus festivals que s'hi celebren tot l'any i on davant podem observar les jardins, que donen fresca a l'estiu i presidits per unes fonts amb tot d'invents reciclats de l'artista Jean Tinguely. Just davant trobarem l'interessant Historisches Museum Basel (Museu Històric de Basilea), que exposa amb objectes, eines o il·lustracions la història tant de la ciutat com del Rin superior, destacant el Tresor de la Catedral de Basilea i les tapisseries il·lustrades de Basilea i Strasbourg. El museu destà situat dins l'antic conjunt medieval dels franciscans, fet que només per això ja en mereix una visita.

Seguint pel centre històric direcció nord arribarem a la Markplatz (Plaça del Mercat, foto 2), envoltada d'edificis antics es destaca per la majestuosa presència del "Rathaus" (Ajuntament, foto 2) seu del cantó i del consell municipal de la ciutat. És un edifici medieval del segle XIV de pedra vermella decorat amb uns bellíssims esgrafiats, és considerat un dels edificis més bonics de la ciutat. A l'interior podem observar el pati central les pintures que el decoren del segle XVI i l'estàtua del fundador de la ciutat Munatius Planco. La impressionant Torre del Rellotge que presideix l'ajuntament data del segle XV i és ben visible des de bona part de la ciutat.

Seguint per la Markplatz al nord ens trobarem el cabalós riu Rin, a través de la Rheinsprung, podrem observar una bonica panoràmica del nord de la ciutat. Aquí podrem veure el Rin en tot el seu esplandor, el barri de la Kleinbasel (Petita Basilea), a la riba dreta del Rin, així com les muntanyes de la Selva Negra d'Alemanya, així com les dels Vosges a França. És una de les zones més agradables per passejar, aquesta passejada ens durà fins a la Münster (Catedral, foto 3 amb el Riu i el Mittlere Brücke en primer terme) de culte protestant de la ciutat, situada al cap d'amunt del turó que domina el centre històric.

La Münster fou començada a construir al 1019 i acabada al 1500, d'estils romànic i gòtic, té un bonic claustre i les teulades són de ceràmica de diversos colors amb formes geomètriques. Des d'aquí també tenim una altra de les panoràmiques del nord de la ciutat en una terrassa sobre el Rin. Just davant hi ha la Münsterplatz (Plaça de la Catedral, foto 4) peatonal, amb llambordes i amb diverses cases medievals perfectament restaurades, fet que en fan un indret on es respira la calma, tant diferent de la urbs on ens trobem.

Muntanya de Montserrat, natura i espiritualitat

A uns 50 km de Barcelona a l'interior de Catalunya, a cavall de les comarques del Baix Llobregat, l'Anoia i el Bages, trobem el Massís de Montserrat (a la foto 1, des de Manresa). Muntanya de formes singulars i característiques, única a Catalunya, n'és un dels seus símbols juntament amb el Monestir i la Mare de Déu de Montserrat, és un dels llocs de perenigració més important tant per autòctons com per foranis. La muntanya formades per roques de conglomerat rosa i argiles, té les formes arrodonides, a més a més l'erosió n'ha modelat les formes tant exteriors, com les interiors formant coves, avencs i torrents. A la muntanya s'hi pot accedir de diverses maneres ja sigui a peu, amb els senders de gran recorregut que la travessen, en vehicle propi, o en transport públic: tren + telefèric, el denominat Aeri de Montserrat, o bé tren + tren- cremallera des de Monistrol de Montserrat que salven un desnivell de més de 500 metres.

El punt de partida i més conegut és tot el conjunt monumental benedictí del Monestir de Montserrat (fotos 2 i 3), si bé l'origen es remunta al segle IX, l'actual edifici monàstic és d'estil gòtic del segle XVI, encara que les dependències del seu entorn són d'estil neoclàssic molt més actual. El Monestir està presidit per la talla de la Mare de Déu de Montserrat, una verge negra patrona de Catalunya. L'interior del Monestir és d'una carregada ornamentació barroca i capitanejat pel gran orgue de Montserrat, un dels més importants del país. Just davant del conjunt monumental hi ha una gran esplanada, lloc es fan moltes celebracions al llarg de tot l'any i des d'on la seva balconada es pot observar una panoràmica de la part baixa del conjunt monumental. A sota d'aquesta esplanada trobem el Museu de Montserrat, dedicat un part a pintura d'autors contemporanis com Picasso o Dalí i també una part dedicada a l'antic Egipte.

Justament és en aquesta part baixa, on s'hi concentren botigues, restaurants i una fira de productes artesanals, des d'on hi ha un altre dels "balcons" panoràmics poden veure les línies del tren-cremallera, l'Aeri de Montserrat i els funiculars de Sant Joan i de la Santa Cova.

Tots aquests transports conflueixen a l'esplanada de la part baixa del conjunt. El funicular de la Santa Cova, descendeix fins a trobar el camí de peregrinatge de la Santa Cova. Aquest camí porta fins a la Santa Cova, lloc dins de les roques on segons la tradició es diu que es va trobar la imatge de la Mare de Déu de Montserrat. L'altre funicular és del de Sant Joan, fent un trajecte invers ascendeix fins als 1000 metres, a l'ermita de Sant Joan. En aquesta zona també es pot practicar el senderisme i l'escalada (com a la resta del massís), arribant fins i tot al punt més alt el Pic de Sant Jeroni de 1236 metres.

Retornant a la part baixa del Monestir podem fer una de les rutes apta per a la majoria de públic seguint el camí del Via Crucis, vorejant una part de la muntanya que ens portarà fins a la Creu i l'ermita de Sant Miquel, aquest camí tot i està força concorregut ens porta a gaudir de la tranquil·lat i la natura de la muntanya. En aquesta part podrem observar la vegetació mediterrània que podem trobar al llarg del massís, com les alzines i les garrigues, així com fauna característica com esquirols, gats mesquers, cabres salvatges o diversos tipus d'aus. En arribar a la zona de Sant Miquel podrem observar unes magnífiques panoràmiques (foto 4) de les comarques del Bages, el Baix Llobregat, el Vallès i en dies clars la Serra de Collserola o els Pirineus.

La vall del Segre al sud de la ciutat de Lleida

Al sud de la ciutat de Lleida, capital de la plana homònima trobem un conjunt de pobles a la riba del riu Segre. Són petits pobles dedicats majoritàriament a l'agricultura tant de secà com de regadiu i també a la ramaderia, són pobles que han anat creixent en els últims anys impulsats per la ciutat de Lleida com a expansió i descongestió de la mateixa. Tot i això aquests municipis tenen algun element patrimonial digne de fer-hi un cop d'ull.

Sortint de Lleida pel sud seguint el Canal de Seròs (foto 2) paral·lel al riu Segre trobem el municipi d'Albatàrrec (foto 1), amb uns 2.000 habitants està envoltat de camps de regadiu dedicats sobretot al cultiu de pomes, peres i préssecs. Diversos camins planers entre camps són ideals per passejar-hi ja sigui a peu o en bicicleta encara que l'absència de muntanyes i boscos fa que a l'estiu s'haurien d'evitar les hores de més sol. Al poble es destaca el "Castell d'Albatàrrec" del segle XVI, inclou el castell pròpiament dit i les muralles que l'envolten a tocar dels camps de regadiu.

Seguint el Canal de Seròs, però per un camí anirem fins a l'Ermita Montserrat, construïda al segle XX a dalt d'un turonet rodejat de pins i oliveres hi ha aquesta petita ermita blanca dedicada a la Patrona de Catalunya, amb una talla de la mateixa a l'interior. Des del mateix turó podem observar una bonica vista tant d'Albatàrrec, Lleida així com la Serra del Montsec i fins i tot les veïnes terres aragoneses. L'ermita es troba a mig camí entre Albatàrrec i Montoliu de Lleida. Travessat pel Canal de Seròs, el poble de Montoliu de Lleida (foto 3) també està envoltat per camps de regadiu i alguns camps de secà de blat i ordi, el petit poble està presidit per l'església parroquial d'estil neobarroc.

Seguint cap al sud trobem primer el nucli urbà de Torres de Segre i després el d'Aitona envoltats també de camps trobem el Pantà d'Utxesa, construït al 1914 per la Companyia Hidroelèctrica per abastar d'aigua i electricitat el Canal de Seròs i els municipis del Baix Segrià. Actualment, a més, també té una funció esportiva i recreativa gràcies a la pesca i les embarcacions, al voltant del pantà també hi ha tot un seguit de rutes per realitzar en bicicleta o a peu aptes per a totes les edats. El Pantà d'Utxesa està catalogat com a PEIN (Pla d'Espais d'Interès Naturals) per la Generalitat, gràcies sobretot a la seva fauna, en especial les aus, que es poden observar en els seus miradors i observatoris, en podem destacar les garses reials, els ànecs reails i els esplugabous.

Finalment tornant a Torres de Segre travessarem el riu Segre i arribarem a Alcarràs, un dels pobles del Segrià que més ha crescut i que actualment té uns 8.000 habitants es destaca per l'església parroquial de la Mare de Déu de l'Assumpció del segle XVIII i d'estil barroc, així com de la Casa dels Canonges i de l'ermmita de Santa Anna de la mateixa època.

La Seu d'Urgell ciutat medieval i contemporània

Al bell mig del Pirineu Català, en una plana a 691 metres d'altitud, envoltada d'altes muntanyes de més de 2.500 metres, a la confluència dels rius Segre i Valira trobem la ciutat de la Seu d'Urgell (foto 1). Capital de la comarca de l'Alt Urgell és, amb més de 12.000 habitants, la principal ciutat del Pirineu Català i la porta d'entrada al Principat d'Andorra. La ciutat és un actiu centre comercial (fruit de la seva capitalitat pirinenca), centre turístic (gràcies al ric patrimoni que conserva) i esportiu degut a les instal·lacions del Parc del Segre. És a més centre de la Plana de la Seu, unes fèrtils terres dedicades al blat, ordi, i sobretot pastures, que fan que sigui un actiu centre industrial agroalimentari especialitzat en indústries lleteres, no en va aquí es fa la llet, el formatge i la mantega de l'Alt Urgell i la Cerdanya amb denominació d'origen.

L'arbrat Passeig de Joan Brudieu és el cor on batega la vida de la ciutat, ideal per passejar-hi sobretot a l'estiu gràcies a l'ombra dels seus plataners, a banda i banda hi trobem tot de comerços en la principal artèria de la ciutat. Entrant al centre històric, carrerons estrets i pòrtics ens faran gaudir de l'antic esplendor medieval de la ciutat molt ben restaurat, sobretot al Carrer dels Canonges i la Plaça dels Oms, on hi ha la Casa de la Ciutat, del segle XV i edificada sobre els vestigis de l'antiga església medieval de Santa Eulàlia, uns vestigis oberts actualment al públic.

Però en cap altre lloc de la ciutat podrem observar tant bé aquest antic esplendor al conjunt monumental de Santa Maria d'Urgell (foto 2), un conjunt format per la Catedral, el claustre i el Museu Diocesà d'Urgell. La Catedral de Santa Maria és un bell exemple del romànic llombard a Catalunya, l'única catedral catalana totalment romànica construïda al segle XII. A l'entrada en destaca la seva gran portada romànica així com el campanar quadrangular característic d'aquest temple. A l'interior podrem observar el bell retaule romànic de Sant Ermengol amb la talla de Sant Ermengol, patró de la ciutat, al mig. La Catedral està presidida per la talla romànica de Santa Maria d'Urgell del segle XIII i és la patrona de la ciutat, a l'absis hi podem trobar a més diverses pintures murals medievals avui exposades al MNAC a Barcelona. El Claustre de la Catedral és un bell exemple romànic on el més interessant són els capitells perfectament decorats amb motius ornamentals (Flors o animals) i figuratius però evitant tota representació religiosa, el claustre és un indret on es respira calma. L'altre element destacata de tot el conjunt és el Museu Diocesà d'Urgell amb diverses obres i objectes d'art i orfebreria religiosos des del segle X fins al segle XVIII, destacant-ne els "Beatus de Liébana" i el "Beatus d'Urgell. A tocar del conjunt catedralici hi ha el Palau Episcopal d'estil gòtic i gòtic tardà, situat en una terrassa sobre el riu Segre, així com l'església de Sant Ermengol construïda al 1035 i la més antiga de la ciutat.

Vorejant el centre històric a la vora del riu Segre, trobem el complex esportiu i recreatiu del Parc Olímpic del Segre (fotos 3 i 4) , aquest parc fou construït al 1992 en motiu de les proves de piragüisme d'aigües braves dels Jocs Olímpics de Barcelona, posteriorment s'hi han anat fent diverses proves i campionats mundials en aigües braves. Consta del Canal Gran (foto 4) de 800 m de llargada i les dues bifurcacions d'aigües braves de 500 metres. L'espai a més té jardins i camins on es pot passejar i fer-hi rutes a peu o en BTT. L'altre parc urbà de la ciutat és el més recent Parc de la Valira, a tocar del riu homònim, que separa el nucli urbà de la barriada de Castellciutat.

La ciutat és un actiu centre comercial, amb diverses fires i mercats que se celebren tot l'any, la més important de les quals és la Fira de Sant Ermengol, a l'octubre, on s'hi inclou la Fira de Formatges Artesans dels Pirineus, la Fira d'Artesania i els Encants dels Canonges.