La Pobla de Segur, porta del Pirineu Lleidatà

Avui també farem una altra entrada excepcional, encara que seguirem per terres lleidatanes, concretament pallareses. És La Pobla de Segur, segon municipi més important del Pallars Jussà, porta del Pirineu Lleidatà a la confluència dels rius Noguera Pallaresa i Flamisell que els dos s'uneixen en aquest municipi donant pas al gran Pantà de Sant Antoni, el mar interior del Pallars. Com que de fet ja hem explicat en entrades anteriors el que es pot fer a La Pobla i voltants, només rapidament podem destacar l'església parroquial, l'ajuntament modernista i el Molí de l'Oli, així com també el Museu dels Raiers a tocar del municipi però ja dins el municipi de Conca de Dalt (al nucli del Pont de Claverol). La Pobla és a més la porta d'entrada al Pirineu Lleidatà, destacant la ben propera Vall Fosca i el nucli de Gerri de la Sal. Però aquest cop més que escrit, visualitzarem aquest municipi amb les següents fotografies de tant sols fa un parell de dies (igual que les del Tren Lleida-La Pobla).

Volem lo tren ! Tren Lleida-La Pobla de Segur

Avui l'entrada al bloc és més reivindicativa que explicativa, sense deixar l'essència turística i geogràfica. Retornem a dues zones ja descrites anteriorment, la Conca de Tremp i la Serra del Montsec, aquestes dues zones del Pre-Pirineu de Lleida tenen en comú una infraestructura que és la línia de tren entre Lleida i La Pobla de Segur, una línia que mereix una visita si un és amant dels ferrocarrils.

Amb gairebé 90 km, es tarda 1h50 minuts a fer tot el trajecte. Passa per les comarques del Segrià, la Noguera i el Pallars Jussà, inicialment fou concebuda com a línia de connexió amb el sud de França a través del Pirineu, però només es va realitzar fins a La Pobla de Segur, un tram que es va inaugurar l'any 1951.

Travessa diverses serres la més important de la qual és la Serra de Montsec a través del Congost de Terradets i la Font de les Bagasses. Té un total de 41 túnels, el més llarg dels quals té 3'5 km, és el Túnel de Palau entre Sant Llorenç de Montgai i Vilanova de la Sal. Té un total de 31 ponts i 17 estacions, les més importants de les quals són Balaguer, Tremp i La Pobla de Segur. Altres estacions destacades són la d'Àger, ideal com a punt de partida per fer excursions i la de Cellers-Llimiana a tocar del Pantà de Terradets que permet accedir als serveis turístics de la zona. Actualment la línia és coneguda com a Trens dels Llacs, ja que passa pels pantans de Montgai, Camarsa, Terradets i Sant Antoni, tot seguint el riu Noguera Pallaresa.

El recorregut és ideal per fer en família, els nens en disfrutaran, per amants de la natura gràcies als paisatges majestuosos de la zona, als enamorats dels ferrocarrils per fer un trajecte per terres de muntanya ja sigui amb el tren convencional o amb el tren turístic que permet admirar i fotografiar sense problemes el paisatge, així com també pels nostàlgics del Pallars Jussà, aquesta tranquil·la i dinàmica terra de muntanya i agricultura de secà encapçalada per la capital Tremp, i La Pobla de Segur.

La línia funciona com a dinamitzador de la zona, en especial de la comarca del Pallars Jussà, es va remodelar per complet fa pocs anys, nous rails, noves travesses i remodelació total de les estacions i baixadors de la línia. En el total de la línia es van mantenir els tres serveis de matí, migdia i tarda, i en el tram entre Lleida i Balaguer es va augmentar considerablement la freqüència, fet que també va comportar un augment substancial dels passatgers, era una reivindació del territori feta realitat. Però l'arribada l'any 2010 d'un nou govern de la Generalitat, propietària de la línia, ha reduït a la meitat la freqüència de pas de trens entre Lleida i Balaguer i ha reduït a només, si si només, 1 servei entre Lleida i La Pobla de Segur, totalment insuficient, malgrat que la Generalitat diu que ho fa per la poca rendibilitat de la línia, ho ha substituït en autobusos de línia regular en el mateix trajecte. S'haurien d'haver mantingut els serveis a la línia, el territori s'ho mereix, és una promoció de la zona i un servei públic al ciutadà en unes zones on el transport públic de viatgers escasseja i on s'hauria de promocionar tot salvaguardant la línia de tren, afegint-me així a la reivindicació pallaresa de "Volem lo tren!".

Fins i tot, en aquest cas de manera excepcional, el nombre de fotografies és molt més àmplia per il·lustrar aquesta línia ferroviària.  Podem veure la Baronia de Sant Oïsme, les Serres del Montsec i Boumort, les estacions de Cellers-Llimiana i La Pobla de Segur, el poble penjat de Talarn o un pont sobre el Pantà de Camarasa a Àger.

L'Estany d'Ivars i Vila-sana, biodiversitat al Pla d'Urgell

En ple Pla d'Urgell, a mig camí entre Ivars d'Urgell i Vila-sana, un espai humit ha estat recuperat com a espai per a la biodiversitat tant faunística com florística: és l'Estany d'Ivars i Vila-sana. Recuperat l'any 2005 després de 54 anys, s'ha convertit en un espai d'oci per als habitants de la zona, així com també s'està donant a conèixer a la resta del país, es vol convertir en un dels pols econòmics de la zona, conjuntament amb la rica agricultura de regadiu.

La història de l'estany podríem dir que té 4 etapes. En primer lloc des de la seva formació fins al 1861, just abans de la posada en marxa del Canal d'Urgell, l'estany de tipus endorreic servia per a la pesca i caça de les poblacions del voltant, però en períodes estivals es podia arribar a assecar o fins i tot descontrolar-se en època de pluges, sense a més poder no poder captar ni treure aigua de cap conca. La segona etapa va des de la posada en marxa del Canal d'Urgell al 1861 fins al 1951, quan l'estany va començar a tenir a més una activitat per a l'agricultura de la zona i es va connectar fluvialment al Canal d'Urgell, fet que en permetia mantenir una capa freàtica durant tot l'any. Al 1951, una empresa de la zona influenciada per la dictadura franquista va aconseguir que es dessequés l'estany i es venguessin les terres per fer-les agrícoles, desgraciadament es va afectar greument la biodiversitat de la zona, així com les tradicionals activitats de caça i pesca tant populars, i és que malgrat el rebuig popular, la dictadura en efecte les va acabar assecant. La última etapa comença als anys 90 del segle XX quan es va començar a gestar la recuperació de l'estany, un fet que va tenir els seus fruits al 2005 del present segle, quan es va recuperar totalment l'estany.

L'Estany d'Ivars i Vila-sana consta de 126 hectàrees i té un màxim de 2142 metres de llarg, és a més l'estany d'aigua dolça més gran de l'interior de Catalunya. Envoltat de riques terres agrícoles, l'estany té una rica flora que encara avui s'està recuperant, en destaquen les plantes de ribera com els canyissars, els nenúfars, i els arbres també de ribera com xops, salzes, freixes o verns. També hi trobem vegetació típica mediterrània, una mica més allunyada de les riberes de l'estany com garrics, argelagues, aladerns i carrasques. També hi ha una rica fauna, destacant-ne rèptils i amfibis com les granotes o els ànecs, les aus entre les que podem mencionar les cigonyes (molt típiques de tot el Pla d'Urgell) i les mallerengues així com els peixos d'aigua dolça.

Venint des de Vila-sana, hi ha una de les dues entrades principals al Parc, on trobarem el punt d'embarcament per fer rutes en barca per l'estany, un dels miradors, així com l'observatori d'aus, dedicat sobretot a estudiosos i escoles. La ruta pel camí principal segueix al voltant de tota la part sud de l'estany, fins a l'altra entrada del parc (la d'Ivars), és un camí planer apte per a tot tipus de persones.

Durant el recorregut es pot observar perfectament l'estany, les cases del voltant, i és un indret on es respira tranquil·litat i és ideal per passejar-hi en família, en parella, sol, en bicicleta, acompanyat pel gos,..... molts veïns de la zona venen a caminar, córrer o anar en bicicleta fet que l'ha convertit en un espai d'esbarjo molt concorregut, però alhora molt calmat. Podem observar les cigonyes amb els seus nius, els ànecs nedant, conills corrent, i així com alguns miradors, com el de Vallmajor una mica més elevat i que permet admirar tot l'estany i els seus voltants, fins i tot les muntanyes del Montsec.

Muntanya de Montserrat, natura i espiritualitat

A uns 50 km de Barcelona a l'interior de Catalunya, a cavall de les comarques del Baix Llobregat, l'Anoia i el Bages, trobem el Massís de Montserrat (a la foto 1, des de Manresa). Muntanya de formes singulars i característiques, única a Catalunya, n'és un dels seus símbols juntament amb el Monestir i la Mare de Déu de Montserrat, és un dels llocs de perenigració més important tant per autòctons com per foranis. La muntanya formades per roques de conglomerat rosa i argiles, té les formes arrodonides, a més a més l'erosió n'ha modelat les formes tant exteriors, com les interiors formant coves, avencs i torrents. A la muntanya s'hi pot accedir de diverses maneres ja sigui a peu, amb els senders de gran recorregut que la travessen, en vehicle propi, o en transport públic: tren + telefèric, el denominat Aeri de Montserrat, o bé tren + tren- cremallera des de Monistrol de Montserrat que salven un desnivell de més de 500 metres.

El punt de partida i més conegut és tot el conjunt monumental benedictí del Monestir de Montserrat (fotos 2 i 3), si bé l'origen es remunta al segle IX, l'actual edifici monàstic és d'estil gòtic del segle XVI, encara que les dependències del seu entorn són d'estil neoclàssic molt més actual. El Monestir està presidit per la talla de la Mare de Déu de Montserrat, una verge negra patrona de Catalunya. L'interior del Monestir és d'una carregada ornamentació barroca i capitanejat pel gran orgue de Montserrat, un dels més importants del país. Just davant del conjunt monumental hi ha una gran esplanada, lloc es fan moltes celebracions al llarg de tot l'any i des d'on la seva balconada es pot observar una panoràmica de la part baixa del conjunt monumental. A sota d'aquesta esplanada trobem el Museu de Montserrat, dedicat un part a pintura d'autors contemporanis com Picasso o Dalí i també una part dedicada a l'antic Egipte.

Justament és en aquesta part baixa, on s'hi concentren botigues, restaurants i una fira de productes artesanals, des d'on hi ha un altre dels "balcons" panoràmics poden veure les línies del tren-cremallera, l'Aeri de Montserrat i els funiculars de Sant Joan i de la Santa Cova.

Tots aquests transports conflueixen a l'esplanada de la part baixa del conjunt. El funicular de la Santa Cova, descendeix fins a trobar el camí de peregrinatge de la Santa Cova. Aquest camí porta fins a la Santa Cova, lloc dins de les roques on segons la tradició es diu que es va trobar la imatge de la Mare de Déu de Montserrat. L'altre funicular és del de Sant Joan, fent un trajecte invers ascendeix fins als 1000 metres, a l'ermita de Sant Joan. En aquesta zona també es pot practicar el senderisme i l'escalada (com a la resta del massís), arribant fins i tot al punt més alt el Pic de Sant Jeroni de 1236 metres.

Retornant a la part baixa del Monestir podem fer una de les rutes apta per a la majoria de públic seguint el camí del Via Crucis, vorejant una part de la muntanya que ens portarà fins a la Creu i l'ermita de Sant Miquel, aquest camí tot i està força concorregut ens porta a gaudir de la tranquil·lat i la natura de la muntanya. En aquesta part podrem observar la vegetació mediterrània que podem trobar al llarg del massís, com les alzines i les garrigues, així com fauna característica com esquirols, gats mesquers, cabres salvatges o diversos tipus d'aus. En arribar a la zona de Sant Miquel podrem observar unes magnífiques panoràmiques (foto 4) de les comarques del Bages, el Baix Llobregat, el Vallès i en dies clars la Serra de Collserola o els Pirineus.

La vall del Segre al sud de la ciutat de Lleida

Al sud de la ciutat de Lleida, capital de la plana homònima trobem un conjunt de pobles a la riba del riu Segre. Són petits pobles dedicats majoritàriament a l'agricultura tant de secà com de regadiu i també a la ramaderia, són pobles que han anat creixent en els últims anys impulsats per la ciutat de Lleida com a expansió i descongestió de la mateixa. Tot i això aquests municipis tenen algun element patrimonial digne de fer-hi un cop d'ull.

Sortint de Lleida pel sud seguint el Canal de Seròs (foto 2) paral·lel al riu Segre trobem el municipi d'Albatàrrec (foto 1), amb uns 2.000 habitants està envoltat de camps de regadiu dedicats sobretot al cultiu de pomes, peres i préssecs. Diversos camins planers entre camps són ideals per passejar-hi ja sigui a peu o en bicicleta encara que l'absència de muntanyes i boscos fa que a l'estiu s'haurien d'evitar les hores de més sol. Al poble es destaca el "Castell d'Albatàrrec" del segle XVI, inclou el castell pròpiament dit i les muralles que l'envolten a tocar dels camps de regadiu.

Seguint el Canal de Seròs, però per un camí anirem fins a l'Ermita Montserrat, construïda al segle XX a dalt d'un turonet rodejat de pins i oliveres hi ha aquesta petita ermita blanca dedicada a la Patrona de Catalunya, amb una talla de la mateixa a l'interior. Des del mateix turó podem observar una bonica vista tant d'Albatàrrec, Lleida així com la Serra del Montsec i fins i tot les veïnes terres aragoneses. L'ermita es troba a mig camí entre Albatàrrec i Montoliu de Lleida. Travessat pel Canal de Seròs, el poble de Montoliu de Lleida (foto 3) també està envoltat per camps de regadiu i alguns camps de secà de blat i ordi, el petit poble està presidit per l'església parroquial d'estil neobarroc.

Seguint cap al sud trobem primer el nucli urbà de Torres de Segre i després el d'Aitona envoltats també de camps trobem el Pantà d'Utxesa, construït al 1914 per la Companyia Hidroelèctrica per abastar d'aigua i electricitat el Canal de Seròs i els municipis del Baix Segrià. Actualment, a més, també té una funció esportiva i recreativa gràcies a la pesca i les embarcacions, al voltant del pantà també hi ha tot un seguit de rutes per realitzar en bicicleta o a peu aptes per a totes les edats. El Pantà d'Utxesa està catalogat com a PEIN (Pla d'Espais d'Interès Naturals) per la Generalitat, gràcies sobretot a la seva fauna, en especial les aus, que es poden observar en els seus miradors i observatoris, en podem destacar les garses reials, els ànecs reails i els esplugabous.

Finalment tornant a Torres de Segre travessarem el riu Segre i arribarem a Alcarràs, un dels pobles del Segrià que més ha crescut i que actualment té uns 8.000 habitants es destaca per l'església parroquial de la Mare de Déu de l'Assumpció del segle XVIII i d'estil barroc, així com de la Casa dels Canonges i de l'ermmita de Santa Anna de la mateixa època.

La Seu d'Urgell ciutat medieval i contemporània

Al bell mig del Pirineu Català, en una plana a 691 metres d'altitud, envoltada d'altes muntanyes de més de 2.500 metres, a la confluència dels rius Segre i Valira trobem la ciutat de la Seu d'Urgell (foto 1). Capital de la comarca de l'Alt Urgell és, amb més de 12.000 habitants, la principal ciutat del Pirineu Català i la porta d'entrada al Principat d'Andorra. La ciutat és un actiu centre comercial (fruit de la seva capitalitat pirinenca), centre turístic (gràcies al ric patrimoni que conserva) i esportiu degut a les instal·lacions del Parc del Segre. És a més centre de la Plana de la Seu, unes fèrtils terres dedicades al blat, ordi, i sobretot pastures, que fan que sigui un actiu centre industrial agroalimentari especialitzat en indústries lleteres, no en va aquí es fa la llet, el formatge i la mantega de l'Alt Urgell i la Cerdanya amb denominació d'origen.

L'arbrat Passeig de Joan Brudieu és el cor on batega la vida de la ciutat, ideal per passejar-hi sobretot a l'estiu gràcies a l'ombra dels seus plataners, a banda i banda hi trobem tot de comerços en la principal artèria de la ciutat. Entrant al centre històric, carrerons estrets i pòrtics ens faran gaudir de l'antic esplendor medieval de la ciutat molt ben restaurat, sobretot al Carrer dels Canonges i la Plaça dels Oms, on hi ha la Casa de la Ciutat, del segle XV i edificada sobre els vestigis de l'antiga església medieval de Santa Eulàlia, uns vestigis oberts actualment al públic.

Però en cap altre lloc de la ciutat podrem observar tant bé aquest antic esplendor al conjunt monumental de Santa Maria d'Urgell (foto 2), un conjunt format per la Catedral, el claustre i el Museu Diocesà d'Urgell. La Catedral de Santa Maria és un bell exemple del romànic llombard a Catalunya, l'única catedral catalana totalment romànica construïda al segle XII. A l'entrada en destaca la seva gran portada romànica així com el campanar quadrangular característic d'aquest temple. A l'interior podrem observar el bell retaule romànic de Sant Ermengol amb la talla de Sant Ermengol, patró de la ciutat, al mig. La Catedral està presidida per la talla romànica de Santa Maria d'Urgell del segle XIII i és la patrona de la ciutat, a l'absis hi podem trobar a més diverses pintures murals medievals avui exposades al MNAC a Barcelona. El Claustre de la Catedral és un bell exemple romànic on el més interessant són els capitells perfectament decorats amb motius ornamentals (Flors o animals) i figuratius però evitant tota representació religiosa, el claustre és un indret on es respira calma. L'altre element destacata de tot el conjunt és el Museu Diocesà d'Urgell amb diverses obres i objectes d'art i orfebreria religiosos des del segle X fins al segle XVIII, destacant-ne els "Beatus de Liébana" i el "Beatus d'Urgell. A tocar del conjunt catedralici hi ha el Palau Episcopal d'estil gòtic i gòtic tardà, situat en una terrassa sobre el riu Segre, així com l'església de Sant Ermengol construïda al 1035 i la més antiga de la ciutat.

Vorejant el centre històric a la vora del riu Segre, trobem el complex esportiu i recreatiu del Parc Olímpic del Segre (fotos 3 i 4) , aquest parc fou construït al 1992 en motiu de les proves de piragüisme d'aigües braves dels Jocs Olímpics de Barcelona, posteriorment s'hi han anat fent diverses proves i campionats mundials en aigües braves. Consta del Canal Gran (foto 4) de 800 m de llargada i les dues bifurcacions d'aigües braves de 500 metres. L'espai a més té jardins i camins on es pot passejar i fer-hi rutes a peu o en BTT. L'altre parc urbà de la ciutat és el més recent Parc de la Valira, a tocar del riu homònim, que separa el nucli urbà de la barriada de Castellciutat.

La ciutat és un actiu centre comercial, amb diverses fires i mercats que se celebren tot l'any, la més important de les quals és la Fira de Sant Ermengol, a l'octubre, on s'hi inclou la Fira de Formatges Artesans dels Pirineus, la Fira d'Artesania i els Encants dels Canonges.

La Serra del Montsec, antiga terra de frontera

A les primeres estribacions del Pre-Pirineu de Lleida trobem d'est a oest la Serra del Montsec, dos terços de la qual es troba a Catalunya i la resta a l'Aragó. Dos rius, la Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana creuen la serra perpendicularment de sud a nord, dividint la serra en tres parts. Ens centrarem en la part central de la Serra, seguint el curs del riu Noguera Pallaresa. La zona igual que la Segarra, l'Anoia i el Penedès era l'antiga zona de frontera entre els Comtats de la Catalunya Vella, al nord, i les terres antigament islàmiques de la posterior Catalunya Nova, al sud, fet pel qual està farcida de castells i torres de guaita.

Venint de Balaguer, en direcció Àger trobem primerament el Monestir de Bellpuig de les Avellanes, d'estil medieval i que actualment també té un hostal amb habitacions per poder passar-hi unes jornades de descans i relax, o bé com a punt de partida per fer activitats pel voltant. Seguim direcció nord i ja als peus del Montsec trobem la Vall d'Àger, un indret de gran bellesa que té com a centre neuràlgic la vila homònima d'Àger (foto 1). Àger està dominada per la Col·legiata de Sant Pere (foto 2) del segle IX romànica i construïda sobre els murs d'un antic assentament romà, està a més envoltada per les muralles del Castell d'Àger, tot el conjunt monumental fou erigit per Arnau Mir de Tost. Actualment el conjunt està restaurat i és interessant de visitar, des de la Col·legiata es pot observar una bonica panoràmica de la vall. Les antigues ermites medievals i les antigues cases restaurades engalanades amb flors fan del passeig per aquest poble molt interessant. La Serra del Montsec es mostra majestuosa amb els seus més de 1.600 metres d'altitud, ideal per fer excursions, parapent, escalada i observació astronòmica. No en va, al capdamunt de la serra hi ha instal·lat l'Observatori Astronòmic del Montsec, ja que el cel nocturn amb poca contaminació atmosfèrica i lumínica és un dels més nets tant de Catalunya com d'Espanya, ideal per l'observació dels astres.

Sortint d'Àger cap a l'est, anirem a trobar el riu Noguera Pallaresa, que baixa del Pirineu, travessant perpendicularment la Serra, en paral·lel a la línia de tren de Lleida a La Pobla de Segur, actualment anomenada "Tren dels Llacs" (foto 3) i la Carretera C-13. En aquest punt trobem ja el Pantà de Camarasa, en una de les muntanyes que l'envolten hi ha la torre medieval de la Baronia de Sant Oïsme, restaurada a peu de carretera i que es pot visitar. Endinsant-nos a la serra hi ha la població de Vilanova de Meià, coneguda pels seus productes gastronòmics, especialment les perdius amb la seva fira anual de novembre i també els melons.

Retornant a la Noguera Pallaresa, i direcció nord cap a Tremp, travessarem la serra a través del Congost de Terradets (foto 4), les elevades parets verticals que el riu ha anat erosionant i formant. Una meravella geològica que es pot observar a la zona de descans de la Font de les Bagasses, veient com l'home ha pogut construir la carretera i la línia de tren a través de ponts i túnels. Seguint cap al nord, a la cara nord de la serra trobem el Pantà de Terradets, actuament molt concorregut per fer-hi activitats nàutiques i d'esbarjo, en especial a la zona de Cellers. A l'est del pantà, al capdamunt d'un turó amb magnífiques vistes de la Conca de Tremp, hi ha el petit poble de Llimiana. Finalment a l'oest del Pantà hi ha el poble de Castell de Mur, dominat pel Castell homònim, actualment molt ben restaurat datant també del segle XI d'estil medieval, i un altre símbol d'aquesta antiga terra fronterera que és el Montsec.

La Conca de Tremp, tranquil.litat en estat pur

La Conca de Tremp és la part central de la comarca del Pallars Jussà, poblada per uns 12.000 habitants és una fèrtil terra agrícola (cereals, lleguminoses, oli) gràcies al riu Noguera Pallaresa i als pantans de Sant Antoni (foto 1) i Cellers, és una terra molt tranquil.la ideal per fer-hi una escapada i deixar-s'hi perdre.

Venint de la Noguera pel Coll de Comiols a 1.356 metres d'altitud ens trobem davant d'una bonica perspectiva de tota la Conca Dellà, tenint com a centre el nucli d'Isona. Carretera avall i passant pels nuclis de Benavent i Biscarri ens trobem envoltats de boscos de pins i alzines i sobretot de camps de cereals (blat, ordi o panís). A la conca ens arribem fins al nucli d'Isona capitanejat per l'antiga església parroquial de Santa Maria d'estil gòtic, encara que el més interessant d'aquest poble és el Museu de la Conca Dellà-Parc del Cretaci (foto 2) on s'explica l'origen del municipi, romà: l'antiga Aeso, així com el passat prehistòric en especial tot el que fa referència als dinosaures. Complementant aquest passat paleontològic trobem diversos jaciments als afores del nucli urbà, el més important dels quals és el de la Mare de Déu de la Posa, on hi trobem l'ermita homònima, i on es podran descobrir petjades i jaciments d'ous de dinosaures molt extesos en aquesta zona. Retornant a Isona i en direcció Tremp podem fer una petita parada a l'àrea protegida de Basturs, amb dos estanys i una vegetació de ribera ideals per passejar-hi.

Seguint cap a Vilamitjana i creuant el riu Noguera Pallaresa ens trobem a Tremp, que amb més de 6.000 habitants és la capital de la comarca del Pallars Jussà. D'aspecte força modern, encara conserva racons i edificis del seu passat, el més important dels quals és l'església de Santa Maria de Valldeflors (foto 3), originària del segle IX per tant romànica però també amb elements d'estil gòtic. En podem destacar el campanar octogonal i la talla romànica homònima. Adherides a la nau de l'església hi ha les torres i restes de l'antiga muralla medieval, una antiga muralla que també és visible amb la Torre de Soldevila situada a l'actual Museu Comarcal de Ciències Naturals, ben a prop hi trobem la Rambla de Pearson, espai de trobada i passeig dels habitants de la població.

Continuem en paral.lel al riu Noguera Pallaresa i a la línia de ferrocarril de Lleida a La Pobla de Segur, passarem pels afores de Talarn i veurem la presa de Sant Antoni, podent veure llavors l'immens pantà homònim, el més gran de Catalunya i que és un veritable mar interior, envoltat per les muntanyes com les de la Serra de Boumort. Actualment el Pantà a part d'abastir d'aigua les terres agrícoles de la Conca de Tremp i el Pla de Lleida s'ha convertit en un lloc d'esbarjo gràcies a les embarcacions i a les "platges" tranquil.les que s'hi poden trobar. A tocar del Pantà hi ha el municipi de Salàs (foto 4), de carrerons estrets i cases antigues en destaca el Centre d'Interpretació de l'Antic Comerç, on s'han reconstruït 5 antics establiments comercials de principis de segle XX i s'han museïtzat: una barberia, un cafè, une estanc, una farmàcia i un comerç d'ultramarins i colonials, tots ells havien existit a Salàs en el passat.

A l'extrem nord del Pantà on es bifurca entre els rius Noguera Pallaresa i Flamisell hi ha La Pobla de Segur, amb 3.000 habitants és la segona població pallaresa i és, conjuntament amb Berga, la porta catalana als Pirineus. Final de la línia de Lleida a La Pobla, en destaca el complex modernista de la Torre Mauri, format per dos edificis el del Molí d'oli de Sant Josep en forma d'església neorromànica i la Casa Mauri, antiga casa senyorial d'estiueig molt ben ornamentada i actual seu de l'ajuntament. Dins el municipi de La Pobla de Segur també podem destacar les esglésies romàniques de Sant Joan de Vinafrescal, Santa Maria de Montsor i Sant Cristòfol de Puimanyons.

A tocar del nucli urbà de La Pobla de Segur, just a l'altre costat del Noguera Pallaresa però ja dins el terme de Conca de Dalt trobem el nucli del Pont de Claverol, conegut per ser la seu del Museu dels Raiers, visita obligada, on explica la feina dels raiers que transportaven amb embarcacions de fusta les mercaderies pel riu Noguera Pallaresa. Tornem a trobar el Pantà de Sant Antoni, per diversos camins que es poden fer a peu, bicicleta o vehicle gaudirem d'una natura gairebé verge i unes esplèndides vistes de tot el Pallars Jussà, un espai ideal per relaxar-se, passejar i gaudir de la natura. Finalment en aquesta zona trobem els dos antics nuclis d'Aramunt (el Vell i Les Eres), que conserven dues esglésies la bella església romànica de Sant Fructuós d'Aramunt i la nova a Les Eres, a més a més diverses restes d'antigues esglésies, així com diverses cases pairals estan repartides per tot el terme a mig camí entre les muntanyes del Boumort i l'omnipresent Pantà de Sant Antoni.

La Val d'Aran, la Catalunya occitana

Mirant cap a l'Atlàntic, envoltada de muntanyes, diferent a la resta del territori hi ha la Val d'Aran.  Aquesta vall pirinenca està situada a l'extrem nord de Catalunya, limitant amb França, té com a artèria principal el riu Garona, que desemboca a l'Oceà Atlàntic a prop de Burdeus.  La vall al mig dels Pirineus, està envoltada per altíssims pics que superen els 3.000 metres.  Amb una població de més de 10.000 habitants, actualment viu del turisme i el comerç, encara que hi queden petites explotacions agràries.  La principal particularitat de la vall és la seva llengua pròpia, diferent a la resta de Catalunya, l'aranès, un dialecte de l'occità i oficial a la vall.

De difícil accés des de Catalunya, actualment el nou Túnel de Vielha n'ha facilitat la comunicació, de més de 5 km de llargada, conecta la Ribagorça amb l'Aran.  Al sortir per la boca nord del túnel arribem ja a Vielha (oficialment Vielha e Mijaran), la capital lloc de residència d'unes 6.000 persones i capital de la vall.  És una ciutat dedicada al turisme i al comerç i on es destaca per un ric patrimoni històric tant al centre com a les poblacions que en depenen.  Del nucli urbà de Vielha en destacarem l'església parroquial romànica de Sant Miquèu, dels segles XII-XIII i on a dins allotja el Crist de Mijaran, una preciosa talla romànica, la principal obra escultòrica aranesa.  A dins el nucli urbà també trobem l'interessant Musèu dera Val d'Aran, situat dins la Tor deth Generau Martinhon, un palauet del segle XVIII a tocar del riu Nere, i on s'exposa la història, cultura, etnologia, fauna, flora, etc.. de la vall.  A part d'aquest palauet, també trobem dins el nucli urbà diverses cases senyorials com Çò de Burgarol o Çò de Fedusa.  A la ciutat també hi trobem la Fabrica dera Lana, del segle XIX, i on explica l'art i ofici de l'antiga indústria de la llana, molt present a tota la vall.

Fora del nucli de Vielha però encara dins el mateix municipi, trobem diversos exemples del romànic i gòtic aranesos, els més destacats dels quals són la de Sant Esteve de Betren, d'estil romànic i gòtic és una de les esglésies més boniques de la vall, la de Sant Martí de Gausac, i a Escunhau la romànica de Sant Pere del segle XII, a més en aquest nucli també hi trobem diverses cases senyorials, alguna tan antiga com la de Cal Perejoan datada al 1.393.

A Vielha, la vall es divideix entre el Baish Aran i el Naut Aran.  El Baish Aran és la zona més propera a França, i on el riu Garona segueix el seu camí vers a l'Atlàntic.  Està ple de pobles amb encant on en destacarem 3: Arres, Vilamòs i Bossòst.  La petita Arres, a tocar de França és un petit poble aranès on es destaca la petita església de Sant Joan, i per les antigues Mines Victòria començades a explotar al 1.912 i fins al 1.952 si extreia plom i zinc i eren les més importants de la vall. A tocar d'Arres trobem el bonic poble de Vilamòs, destacat per l'església romànica de Santa Maria del segle XII, la capella de Sant Miquel del segle XI, considerada la més antiga de la vall i per l'Ecomuseu Çò de Joanchiquet, situat en una antiga casa pairal del segle XVII i mostrant la vida aranesa en una casa d'aquestes característiques.  Garona avall trobem Bossòst el principal nucli del Baish Aran i on podem remarca l'església romànica del segle XII d'Era Assumpcion de Maria.

Per contra cap a l'est de Vielha trobem el Naut Aran, dominat pel municipi homònim i que actualment és un important centre turístic gràcies a les pistes d'esquí de Vaquèira-Beret.  Format per diversos nuclis de població en destacarem alguns.  

Per començar la bonica vila d'Arties, carrers empedrats, balcons florits, cases senyorials com la de Portolà i la imponent església romànica de Santa Maria d'Arties, el millor exemple del romànic aranès on a més es destaca pel seu retaule gòtic i les seves pintures murals sobre el Judici Final, fan d'aquesta població una de les més boniques i interessants de la vall.  Baguergue és un altre dels nuclis importants del Naut Aran, destacat per l'església romànica de Sant Feliu del segle XIII i per Eth Corrau, un museu on mostra la vida d'aquesta zona de la vall. Salardú és el nucli més important, i on podrem veure una altra església romànica la de Sant Andreu amb un impressionant campanar i el Museu dèra Mola, un antic molí medieval reconvertit en museu per explicar el procés de fabricació, a través de la força motriu de l'aigua, del blat en farina.

Finalment Garona amunt, a través del Pla de Beret arribarem fins al Santuari de la Mare de Déu de Mongarri, patrona de la vall, d'estil romànico-gòtic del segle XVI, és un lloc primordial de la vall, i on a més del Santuari amb el Campanar octogonal en punxa també hi trobem els antics edificis de la rectoria i la borda reconvertits en refugi i restaurant respectivament.  Òbviament tota la vall i també la zona de Montgarri està envoltat d'uns paisatges immensos i bellíssims que evoquen aquest racó dels Pirineus.

Patrimoni del Berguedà: les colònies industrials

Durant el segle XIX, Catalunya es va caracteritzar per la industrialització del país.  A part dels grans nuclis industrials de Barcelona, Sabadell, Terrassa o al Maresme,  va néixer, sobretot a la Catalunya Central, un conjunt de colònies industrials al voltant dels rius Llobregat, Ter i Cardener, que aprofitaven l'aigua d'aquests rius per fer funcionar les indústries tèxtils que s'hi anaven establint.  A la resta del país també van créixer, però de manera molt més dispersa, altres colònies i espais industrials.  Aquí ens centrarem en tot el conjunt de colònies tèxtils situades al Baix Berguedà entre Navàs i Berga, actualment aquesta zona és turísticament anomenada com el Parc Fluvial de les colònies.

Un total de 17 colònies faran la delícia dels amants de la història contemporània de Catalunya, envoltat per un indret natural.  Aquí destacarem les colònies més significatives.

Just després de Navàs i de la Colònia de Cal Forcada i entrant al Berguedà trobem l'Ametlla de Merola.  És una de les colònies més ben conservades, fundada al 1864, es destaca per la seva església parroquial, el teatre així com la Plaça, envoltada de les cases dels treballadors, totes elles actualment perfectament conservades de color blanc.

Llobregat amunt passem per Cal Riera, i després arribem a la Colònia Vidal, actualment convertida en museu, fou la darrera a fundar-se al 1901, en destaca la fàbrica situada a baix al riu, així com la Plaça, o les antigues cases dels obrers dels carrers, on encara hi viuen, els antics safareigs dels vius i dels morts, l'antic convent, o la fàbrica, oberta al públic gràcies al fet de ser museu.  

Seguint el curs del riu Llobregat passem per Cal Marçal i a tocar de Puig-reig trobem la monumental Colònia de Cal Pons.  Aquesta és segurament la més important, des d'un punt de vista monumental.  Això és gràcies a la seva entrada arbrada que ens arriba a l'eslgésia, coneguda popularment com la "Catedral del Llobregat", d'estil neogòtic.  Fundada al 1875, també es destaca per les dues torres neomedievals dels amos i el seu panteó familiar situat dins de l'església, la casa-convent de les monges i el teatre.

Continuem, i deprés del nucli de Puig-reig, trobem Cal Prat, El Guixaró (dins el terme de Casserres) i arribem als dos Viladomius, el Vell i el Nou.  És a Viladomiu Nou on també es mereix una visita, colònia fundada al 1897 després de la separació de Viladomiu Vell, està situada en una plana i en destaca la Torre de l'Amo de l'any 1902, d'estil neogòtic actual centre d'interpretació de les Colònies així com l'església del mateix any.

Després de Viladomiu, passem per la colònia de Cal Bassacs arribem a Gironella, i després ens trobem l'Ametlla de Casserres, de finals de segle XIX, es destaca per l'església historicista de la Mercè així com per la Torre de l'Amo, del mateix estil en forma de castell gòtic, molt típic de l'època.  Apropant-nos als primers contraforts pre-pirinencs trobem la colònia La Plana i la última, i també una de les més importants la de Cal Rosal.

La Colònia Rosal, popularment Cal Rosal, és la més septentrional de les colònies tèxtils del Berguedà, tenint la especificitat de pertànyer a tres municipis: Olvan, Avià i Berga.  Fou la primera colònia tèxtil fundada al 1860 i va tenir un gran desenvolupament, convertint-se en la fàbrica tèxtil més important de Berga.  Era, i és actualment, un important lloc de pas, entre la zona central de Catalunya i el Pirineu.  La colònia va créixer durant el segle XX i avui dia és la més dinàmica, amb botigues i el Mercat del Bolet a la tardor.